(o com sobreviure trenta anys i seguir entenent-se)
Corria l’any noranta-quelcom, als corredors de la FIB, quan cinc joves inconscients van forjar un pacte invisible: sobreviure les matrícules, els exàmens de set dimecres, i el Professor Grané —se machine— terror de totes les aules negres.
“Se machine!” —veu de judici final, d’algoritme cruel— i nosaltres emmudíem com processadors sense cel. Però allò ens va forjar. Al forn de l’adversitat compartida neix l’amistat que aguanta, la que resisteix tota una vida.
Ara escolteu la gesta de cadascun d’aquests gegants.
Jaume Balaguer, llinatge antic, terra de pedra calcària, va enginyar sistemes amb la mateixa serietat lapidaria. Però el cep l’esperava —sempre ho va saber en el fons—, i un dia va deixar el codi i va marxar cap als racons del Priorat etern, on la família és arrel i és roca, on el vi és filosofia destil·lada gota a gota.
L’humor de Jaume no és de saló ni de filigrana: és de terra, de garnatxa i de setmana tossuda de tramuntana. No li demaneu que somrigui sense motiu: el motiu ha de ser bo. Però quan el trobeu… és or en got, proverbi de pedra i de fo.
Mateu Villaret, el bon home per excel·lència, professor a la UdG amb saber i amb paciència. Supercatedràtic —el títol li cau natural com la respiració—, optimista davant els alumnes que confonen un bit amb una noció. Els estima, els aguanta, els passa per filtre interior, i mai no diu en veu alta que Déu li posa a prova la paciència major.
Però —aquí el relat es torna una mica tenebrós— el seu referent moral és Torrente. Sí. Estem absolutament espantats tots. No sap quin dia és, ni quants fills té a la casa, però sap que l’amistat és el bé que mai s’esgota ni es gasta.
Xavier Tarrus, de nissaga de metges i de Girona natal, ara exiliat a Lleida —drama existencial sense igual. Pijo de dretes però disfressat de centre amb dissimulació, home de bon tracte, de grans rialles i de fina conversació.
Treballa en porcs —i aquí la cosa pren un tomb especial—: la IA controla el pes, el pinso, la cadena alimentàcia porcinal, i Tarrus, somrient com un savi vell sense cap pudor, explica la inseminació assistida amb detalls de color. Gestos inclosos. Comparatives. Anècdotes del ram. El vell verd i l’enginyer s’alien en un únic programa.
No us espanteu: és professional. És precís. És expert total. I si feu cara d’esglai, ell ho celebra —forma part del ritual. Tothom s’hi passa bé al voltant de Tarrus, és un do diví, i els seus acudits verds fertilitzen l’ambient com el vi fi.
Marc Gonzalez, fill de Sarrià, casa a l’Empordà amb encant, però el temps per a ell sempre ha estat un concepte fluctuant. Quan estudiàvem, arribava tard per hores. Per dies. Per setmanes enteres. Un cop va aparèixer set dies tard tot dient “faig unes maniobres.”
Professor d’arquitectura de computadors a la UPC —quina ironia— ensenyes com s’organitzen sistemes amb ordre i geometria, però la teva agenda personal és un caos elàstic i fantàstic que desafia la física i fa plorar el cronista eclesiàstic.
Va vestit amb una austeritat que alguns anomenen deixadesa, però dintre hi ha un esperit de rara i musical noblesa. Va ser ell qui em va obrir la porta a Gould i a les partites, i a Weissenberg tocant amb mans que semblaven estrelles infinites. Per això li dec una deuda que cap rellotge no pot mesurar: em va donar la música com a forma de mirar i d’estar.
I jo, Oriol López, de la Prosperitat, barri sense pretensió, classe baixa però amb ànima nascuda en la direcció equivocada. Semblo aristòcrata perdut al carrer just de menys, filòsof sense càtedra, místic sense hàbit, enginyer per desgràcies o béns.
Treballo a Telefónica —empresa ben espanyola, central i feixista— jo que sóc independentista, anarquista confés i poc jurista. La contradicció és el meu hàbitat natural i el meu pa de cada dia. Ningú entén com he acabat aquí. Tampoc jo, amb tota l’harmonia.
Però el quartet opus 131 de Beethoven em va mostrar alguna vegada una cosa que potser és Déu, o potser la veritat amagada. La música és la meva religió —l’única que aguanto i que em salva— i cada nota de Beethoven és un vers escrit a l’alba.
Trenta anys, companys. Trenta anys i un grapat de més. La FIB ens va marcar com es marca el ramat amb les estes. Se machine ens va ensenyar que la màquina és dura i implacable, però l’amistat que neix al costat d’aquell patiment és indestructible.
Un fa vi que parla de la terra com parla el poeta silenciós, un altra aguanta alumnes i Torrente amb la mateixa fe dels generosos, un ens explica porcs —amb detalls que no repetirem en veu alta aquí—, un arriba tard però porta la música que ens obre el cor des de l’abril, i jo busc Déu entre sons, contradiccions i el color d’una vida que no encaixa però que, mirant-ho bé, és la millor.
Som els cinc de la FIB. Som vells però no rendits. I si Grané ens veiés ara, segur que diria entre crits:
“Se machine… suspend tots.”
Per molts anys, companys. Per molts anys.